Relat de Sant Jordi: Sal, roses i llibres

Sal, roses i llibres

Tots els companys de l’embarcació respiren en silenci. La remor de la mar ens balanceja com la mare bressola el seu nadó. Junts, ens estrenyem amb força les mans. Suposo que creure en Déu és més esperançador que creure en els homes. Penso en la mare, i en com estaria orgullosa de mi. En Moussa em va dir que a la terra d’arribada els bitllets creixen com fruits, i les cases són tan altes que gairebé no es veu el cel. També em va explicar que en un dia d’abril, la gent surt al carrer per intercanviar llibres i roses. D’aquest dia en diuen Sant Jordi. Em citava noms d’autors que sortien a la llum en aquell dia. –Fins i tot escriptors de casa nostra! –em deia entusiasmat. Deixant els llibres de banda (i una mica avergonyit), li vaig preguntar què eren les roses.

– Unes flors esplèndides, vermelles com la sang de les teves venes. Els seus pètals són tan fins que desprenen una fragància absolutament encantadora. Dolça com la primavera, l’olor de les roses hipnotitza a tots els vianants que deambulen entre llibres.

De cop, la barca trontolla i caiem tots de patac a l’aigua. Ningú sap nedar i el caos no tarda a formar-se. La mar m’envolta i m’ofega lentament. Intento resistir-m’hi, però tot esforç sembla inútil. Les llàgrimes, salades, es fonen en l’aigua que m’embolcalla. El mar ja forma part de mi. Com la sang. Com les roses.