Relat de Sant Jordi: De flors i de brisa

Últimament me n'he adonat de la puresa de les flors, savies coneixedores d'aquest món que viuen en pau i entenen més de felicitat que tots nosaltres. Fa uns dies que em parla la rosa i em xiuxiueja mots d'esperança amb un sospir, versos que no semblen d'aquest planeta curen les ferides del meu cor i ballen amb la més pura melodia que mai ningú ha sentit.
Des de fa temps que aquesta bella flor guia les persones per camins plens llum, mentre floreix, deixa caure els pètals que ja no formen part de la seva vida i accepta que les coses venen i van, com la dolça brisa de primavera que ens omple el cor i que tant enyorem quan arriba el desembre, una brisa que, en el fons, sabem que la tornarem a trobar un cop marxi el fred i arribi Sant Jordi. Tots els records tornen aquell dia d'abril on les roses omplen els carrers de Barcelona i la claror del dia ens fa sentir bé de nou. El pas del temps es torna més suau i el caliu de la gent que t'envolta et fa pensar un instant en aquells dies en què et llevaves i pensaves en la sort que tenies de ser tu.
Miro per la finestra i deixo de pensar en totes les coses que em posen trist, me n'adono que totes aquelles ferides s'han difuminat com la brisa de primavera es difumina entre els nostres pensaments. No és fins aleshores que veus que potser algú va deixar plantades aquelles flors sabent que obririen tants camins a gent que, temps enllà, necessitaven que un petit impuls els estovés l'ànima.

Aquest relat és la nostra participació en el concurs de relats “Rosa Sant Jordi” organitzat pels distribuïdors de roses per Sant Jordi, rosessantjordi.com.

Vota’ns!