L'amarga alegria

Centre: Esplai Turons - Barcelona
Autor/s: Pika d'estats

No era gaire fan dels matins. Podria dir que era perquè li costava molt llevar-se o que odiava dormir poc. Però, el que no podia suportar quan sonava el despertador, era aquell instant de presa de consciència, on allò que acabava de viure es diluïa en el sol que s'escolava per les persianes.
Aquell dia, però, es va despertar amb un somriure. I no era perquè el sol brillés amb més solemnitat o perquè la veïna avui hagués decidit despertar-lo amb la seva cançó preferida. Sentia una sensació d'alegria que feia tant temps que creia morta, que potser només per aquesta estúpida necessitat empírica es manifestava. I com més hi pensava, més goig sentia.
El somni s'havia diluït, però aquella sensació d'estima que el seu subconscient li havia regalat, havia arrelat dins seu. Com havia arribat a aquest punt? Com podia dictar-se com a viu si només respirava? Si s'arrossegava pels dies amb l'única motivació de demostrar-se que malgrat no sentir-ho, vivia.
Mentre es vestia, hi seguia pensant. Com li agradaria que el somni fos veritat... Desitjava que aquella utopia no ho fos tant... D'utòpica. Havia somniat amb ells, amb aquells a qui convidar a menjar al partit del diumenge, o prendre el raïm a cap d'any, parlar quan estigués capcot, trucar quan tingués una bona notícia, regalar-los un llibre el dia de Sant Jordi. Aquells amb qui no fa falta anar enlloc, perquè tot és casa quan ells t'obren la porta.
Però mirant-se al mirall, en un intent innocent d'intentar minimitzar al màxim l'impacte de l'imminent desastre que la veritat li suposaria, va sentenciar que aquella no era la realitat. Que la seva frivolitat i egoisme era el que l'havia sentenciat a una existència en solitud. Només ell se'n podia responsabilitzar. Es va vestir i va tornar a arrossegar-se, com de costum mentre la joia era la que ara s'escolava per les persianes.
Però en obrir la porta estaven ells.
Hi eren, esperaven i el volien veure a ell. Aquells a qui convidar a menjar al partit del diumenge, trucaven i li regalaven amor en forma de rosa. Què hi feien allà? Què volien? Venien a comprovar la seva desgràcia? I enmig d'aquella espiral de confusió, topà amb el pastís. 25. Feia anys i ni ell ho recordava. Com podia estimar-los, si se n'havia oblidat completament de si mateix?

 


Relat participant en el concurs Rosa Sant Jordi organitzat per rosessantjordi.com i en què participem.
Al final del relat trobaràs un botó per votar-nos.



L'amarga alegria

No era gaire fan dels matins. Podria dir que era perquè li costava molt llevar-se o que odiava dormir poc. Però, el que no podia suportar quan sonava el despertador, era aquell instant de presa de consciència, on allò que acabava de viure es diluïa en el sol que s'escolava per les persianes.
Aquell dia, però, es va despertar amb un somriure. I no era perquè el sol brillés amb més solemnitat o perquè la veïna avui hagués decidit despertar-lo amb la seva cançó preferida. Sentia una sensació d'alegria que feia tant temps que creia morta, que potser només per aquesta estúpida necessitat empírica es manifestava. I com més hi pensava, més goig sentia.
El somni s'havia diluït, però aquella sensació d'estima que el seu subconscient li havia regalat, havia arrelat dins seu. Com havia arribat a aquest punt? Com podia dictar-se com a viu si només respirava? Si s'arrossegava pels dies amb l'única motivació de demostrar-se que malgrat no sentir-ho, vivia.
Mentre es vestia, hi seguia pensant. Com li agradaria que el somni fos veritat... Desitjava que aquella utopia no ho fos tant... D'utòpica. Havia somniat amb ells, amb aquells a qui convidar a menjar al partit del diumenge, o prendre el raïm a cap d'any, parlar quan estigués capcot, trucar quan tingués una bona notícia, regalar-los un llibre el dia de Sant Jordi. Aquells amb qui no fa falta anar enlloc, perquè tot és casa quan ells t'obren la porta.
Però mirant-se al mirall, en un intent innocent d'intentar minimitzar al màxim l'impacte de l'imminent desastre que la veritat li suposaria, va sentenciar que aquella no era la realitat. Que la seva frivolitat i egoisme era el que l'havia sentenciat a una existència en solitud. Només ell se'n podia responsabilitzar. Es va vestir i va tornar a arrossegar-se, com de costum mentre la joia era la que ara s'escolava per les persianes.
Però en obrir la porta estaven ells.
Hi eren, esperaven i el volien veure a ell. Aquells a qui convidar a menjar al partit del diumenge, trucaven i li regalaven amor en forma de rosa. Què hi feien allà? Què volien? Venien a comprovar la seva desgràcia? I enmig d'aquella espiral de confusió, topà amb el pastís. 25. Feia anys i ni ell ho recordava. Com podia estimar-los, si se n'havia oblidat completament de si mateix?


Vota per aquest relat en el Concurs Roses per Sant Jordi

Clic aquí per copiar el relat per al teu blog / web

  • Felicitació Sant Jordi

    Descarrega't la felicitació de Sant Jordi envia-la per les xarxes socials a qui tu vulguis

  • Roses Sant Jordi sense plástics

    Reduir l'impacte ecològic de les activitats humanes és una necessitat cada vegada més urgent. A Roses Sant Jordi som molt conscients d'aquesta necessitat


© 2021 RosesSantJordi.com   |   633 440 282