Relat de Sant Jordi: UNA ROSA A DISTÀNCIA

És certa la dita “la primavera la sang altera”. Els núvols plujosos feia un parell de dies que s’havien esfumat i, per conseqüència, el sol amb la seva major esplendor il·luminava els carrers de la ciutat, els arbres abans nus començaven a florir i les terrasses que durant l'hivern havien estat habitades només per fumadors començaven a omplir-se de tota mena de gent.
Sens dubte aquella era l'estació preferida d'Emma, on la soledat de l'hivern s'esvaïa del tot, quan esperar l'autobús no li semblava tan desitjable com passejar fins a la destinació amb els auriculars posats, la subtil brisa onejant la seva rossa cabellera i l'ardor del sol pintant suaument les galtes.
Per a molts, el canvi d'estació passa desapercebut entre setmanes i una vegada endinsats a la primavera estan tan centrats a pensar que s'acosta estiu que a assaborir l'alegre estació. Emma mai no va poder comprendre que passava per la ment d'aquelles persones; per a ella no hi havia moment que pogués substituir el dia que, asseguda en una terrassa, deixava enrere el cafè amb llet que l'havia acompanyat els dies freds i demanava el primer cafè amb llet i gel de l'any. Per a ella aquell got en què reposava els seus llavis acalorats per refrescar-los mentre fumava la seva habitual cigarreta era la veritable prova que el bon temps tornava a conquistar Barcelona.

Durant tot l’hivern la melancolia havia conquistat el cor de la jove. Aquell noi que havia conegut durant l’estiu i que no havia tornat a veure, separats pel traç que dibuixen les fronteres, seguia present en el seu dia a dia en forma de records, pensaments i desitjos.
Endinsada la primavera va començar a fer-se a la idea que el millor per ella era fer un cop de cap i deixant el passat enrere -com hauria de ser- oblidar aquell amor estival d’ulls blaus i rossa cabellera. Tot anava segons el previst, fins que va arribar el dia, el que per Emma era el dia més bonic de l’any; va arribar Sant Jordi.
L’Emma es va despertar ben d’hora i a les 7h ja estava preparada a Gal·la Placídia per començar a vendre roses amb el seu grup d’amics. Una estranya tristesa es va apoderar d’ell durant tot el matí; doncs hi havia un pensament que no parava de repetir-se dins seu “com m’agradaria ensenyar-li a Gabriel tots els racons de la ciutat un dia tan bonic com aquest”.
El dia va passar certament ràpid entre pares de família, parelles enamorades i fills comprant roses per les seves estimades dones, mares i filles, i un cop recollida la paradeta que havien muntat, cadascú va marxar cap a casa a descansar. Emma, al arribar a casa es va trobar una rosa embolicada amb paper de seda adornant l’escriptori de la seva habitació. Va instal·lar la rosa a les seves mans i mentre es disposava a olfatejar aquell peculiar aroma va vislumbrar una petita tarja on estava escrit
“Per la meva rosa, amb carinyo,
Gabriel”
Així doncs, el que anava a ser un Sant Jordi de despit va acabar per convertir-se en dolça esperança firmada per una rosa a distància.

Aquest relat és la nostra participació en el concurs de relats “Rosa Sant Jordi” organitzat pels distribuïdors de roses per Sant Jordi, rosessantjordi.com.

Vota’ns!