Relato de Sant Jordi: Plouen dracs al meu balcó

M’estava pentinant els cabells quan, de sobte, vaig sentir un soroll com si hagués esclatat el vidre de la finestra. M’hi vaig acostar. Al balcó s’hi estenia un garbuix de carn tova barrejada amb bocins de cristall que restava immòbil. El vaig palpar. Respirava. Encara no sabent què era vaig treure-li els vidres incrustats a la pell, vaig intentar curar-lo i tapar-lo amb un llençol. Era tard, fosquejava i vaig tancar el llum. L’endemà, en despertar-me, em semblava haver tingut un somni fantàstic però tot era real com la suor freda que seguia apoderant-se del meu front cada dia, real com el cotxe que havia fulminat frontalment el d’en Jordi, aquella tarda d’hivern, quan se me’n va anar mitja vida. Una llàgrima damunt la galta em lliscà fins al llavi tot notant la seva salabror, tastant-la sense consciència. Envaint-me d’ànim, vaig destapar la bèstia, i vaig veure un parell d’ulls amb l’iris de blau intens que em miraven i, més amunt, una cresta infinita que queia fins avall en forma de cua. Era un drac de petites dimensions. Vaig acaronar-lo i em va llepar el nas enllagrimat. En el pensament em vingué quelcom estrany: mentre “Sant Jordi” trobava la mort a cavall, un drac malferit feia petons a la princesa. Però jo em sentia una rosa marcida demanant un fil de llum. Un matí, en obrir el balcó, el drac va sortir volant i tornà batent vigorosament les ales amb la mirada d’atzur, esperant sobre la balconada. Estengué una ala, m’hi vaig enfilar i vaig envoltar-li el coll amb els meus braços. Ens enlairarem sobrevolant tot el carrer. I així fou com el drac es convertí en la meva raó de ser, en la meva força i en el meu alè. Perquè tot va començar aquell dia que van ploure dracs al meu balcó.

Vota per nosaltres en el concurs de relats: “Rosa Sant Jordi”, organitzat pels importadors de roses de Sant Jordi rosessantjordi.com.